Wangari Maathai i la responsabilitat ambiental

Maria Josep Picó

Wangari Maathai no és tan coneguda com Al Gore, però quatre anys abans que el polític nord-americà, aquesta dona de Kènia va aconseguir el Premi Nobel per la Pau (2004). No va ser per una tasca sobtada en la divulgació dels riscos del canvi climàtic, sinó pel lideratge ambiental i el treball desenvolupat durant més de tres dècades en defensa del medi, la democràcia, la igualtat i la pau. Sovint se l´ha anomenada com la «dona arbre» pel seu compromís amb la lluita contra la deforestació i els drets de la dona, ja que el 1977 va crear el Moviment del Cinturó Verd, el qual aspirava a unir Àfrica des de l´Atlàntic a l´Índic. I no sols es va aconseguir plantar al voltant de 47 milions d´arbres, sinó que Maathai, amb una trajectòria exemplar, va esdevindre un referent de l´ecofeminisme i la justícia social al món sencer.
La veu de Wangari Maathai es va apagar diumenge passat a Nairobi, als 71 anys, tres mesos abans de començar la cimera de Durban sobre canvi climàtic on s´ha —o s´hauria— d´arribar a un nou compromís internacional de reducció dels gasos d´efecte hibernacle per tal de continuar els acords del protocol de Kyoto. Tot i la popularitat del personatge i les metes aconseguides pel desenvolupament sostenible, la desaparició de Maathai s´ha donat a conéixer de manera discreta, com sovint succeeix amb les qüestions ambientals i culturals, massa molestes per a les prioritats del model socioeconòmic actual.
Aquests dies vivim, i patim, la diagnosi precipitada del nostre sistema de benestar, ancorat en la prepotència financera. L´alarma de la gran maquinària s´ha disparat en l´àmbit dels serveis públics: la salut, l´educació, la cultura o la investigació. Però, on queden les inversions en medi ambient? Tots els avanços en consciència ecològica, en responsabilitat ambiental o en desenvolupament sostenible de la nostra societat sembla que han quedat en l´oblit. Sabem el deute farmacèutic i el cost de les escoles públiques i concertades (cada dia més). Tanmateix, desconeixem les factures pendents, els projectes inacabats i les actuacions estrangulades de la Conselleria de Medi Ambient, ara unida a Infraestructures i Territori, sota la direcció d´Isabel Bonig. Malgrat que aquests projectes són fonamentals per a la nostra qualitat de vida i de les generacions futures.
Les veus que es fan sentir aquests dies al territori valencià no són gens ambientalistes, ni tampoc respectuoses amb el coneixement. Com a penyora, el president de la Diputació de València, Alfonso Rus, assegurava aquesta setmana que a la seua institució li sobraven moltes coses, entre elles els museus. Potser té raó, però podria haver seleccionat un altre exemple que evitara el menyspreu a la cultura. Hi ha veus i veus.

Accedir a l’article

Anuncis

Softvalencià

Softvalencià és un lloc web on trobareu guies i programari per posar el vostre ordinador en valencià per promoure l’ús del programari en valencià. Softvalencià té el reconeixement dels serveis lingüístics de les universitats públiques valencianes i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Torna Pàgina 26

Torna a editar-se el diari electrònic Pàgina 26, la web en valencià que ha estat aturada durant unes setmanes està una altra vegada en funcionament amb articles breus d’informació general i una gran cura per l’idioma.
Els desitgem molt bona sort i per descomptat esperem que continuen durant molts més anys

Accedir a Pàgina 26

Lletres valencianes

José Manuel Tormo
El 20 de novembre de 1490 eixia d´una imprempta valenciana la primera edició del Tirant lo Blanc, la novel·la cavalleresca de Joanot Martorell considerada com una de les obres cabdals de la literatura universal. Les institucions valencianes sempre han fet referència a ella com l´obra magna de la nostra literatura, obviant en moltes ocasions escriptors d´eixa i d´altres èpoques igualment sobreïxents; tal és la importància que se li ha donat que es va marcar eixa data, la del 20 de novembre, com la del Dia de les Lletres Valencianes. Uns quants anys després, al mes de febrer d´enguany, les Corts Valencianes instituïren 2010 com l´any de Joanot Martorell per commemorar el 600 aniversari del naixement de l´escriptor de Gandia.
Esta conjuntura fa que hui se celebre el Dia de les Lletres Valencianes sis-cents anys després del naixement de l´escriptor valencià més internacionalment reconegut. Però, realment se celebra alguna cosa? No sembla que les institucions hagen deixat cap esdeveniment per a este dia; el Saló Valencià del Llibre ja fa uns anys que va desaparèixer sense que s´haja iniciat cap altra iniciativa (malgrat les declaracions que aseguraven que es tractava d´una reconversió), i els premis que la Generalitat atorga a la tasca de les editorials i llibreries valencianes ja es varen entregar dimecres passat (i no hui com havia sigut tradicional). Hem arribat a un punt en què no hi ha cap iniciativa (almenys fins el moment d´escriptura d´este article no m´he assabentat) que commemore eixe Dia de les Lletres Valencianes que l´administració autonòmica va instaurar; únicament alguns municipis (eixos garants de la veritable acció i proximitat cultural) han iniciat alguna activitat en este sentit a les seues biblioteques, a les que se sumen algunes de les grans (no necessàriament en tamany) editorials del nostre territori.

El 20 de novembre hauria de ser un dia per apropar-se a la literatura valenciana (ja siga en castellà o en valencià), per conèixer i descobrir els nostres escriptors, tant els clàssics com especialment els actuals, i per familiaritzar-se amb els llibres en valencià. No serveix d´excusa la mancança d´oferta, sobretot perquè no es correspon en absolut amb la realitat: la indústria editorial valenciana demostra any rere any la seua qualitat, i els escriptors valencians mostren una àmplia creativitat i professionalitat en l´escriptura, ja siga narrativa, poesia o qualsevol altre gènere literari.
La millor manera de recordar Joanot Martorell és mantenint la vigència i la lectura de la seua obra, i la commemoració d´un Dia de les Lletres Valencianes passa pel reconeixement de la tasca d´aquells escriptors, editors, llibrers i bibliotecaris que fan posible l´accés a la lectura. Malauradament, sembla que enguany, si volem celebrar alguna cosa a este respecte, ho haurem de fer per iniciativa pròpia i al nostre àmbit familiar i personal. Sembla que les institucions no tenen res a commemorar en la jornada de hui, almenys en l´àmbit cultural. Això sí, podem estar convençuts que, malgrat tot, les lletres valencianes estan més vives que mai.

Accedir a l’article

Levante 20.11.2010

Mandela i “El factor humà”

Gerard Fullana

Llegint el llibre El factor humà, que ha donat peu a la pel·lícula Invictus, es poden extreure diverses conclusions en tant els atributs del lideratge polític: la capacitat de persuasió lligada l´empatia i la planificació acurada de l´estratègia política de Nelson Mandela són algunes d´elles. El llibre es situa en el context de la Sud-àfrica de l´apartheid del poble Afrikaner o Boër, procedent de la colonització holandesa del segle XVII. Tot i representar només el 7% de la població, van sotmetre a la sud-africà negra nativa a un règim d´exclusió racista i violència indiscriminada. Després de 27 anys empresonat, torturat en diverses ocasions i testimoni de la persecució del seu poble, Mandela va ser capaç de recórrer a la persuasió i l´estratègia política negociadora enlloc de l´agitació de la violència. Va començar el seu viatge estratègic per l´esglaó més baix, pel seu carceller, fins arribar al president responsable del seu captiveri i de la repressió del apartheid, P. W. Botha, i completar el procés amb el successor d´aquest, De Klerk. Mandela s´adreçava a tots ells en afrikaner, la llengua del poble Boër, que havia aprés a la presó i mostrava un alt coneixement de la cultura i posicionaments dels Bòers o Afrikaners. Va entendre que la por a les represàlies del poble negre per les injustícies que havien sofert era el principal motiu que retardava l´obertura del règim.

El seu discurs es va adreçar fonamentalment als ciutadans blancs, a convèncer-los que ell seria el responsable d´una solució dialogada. Mandela es va empapar de la història afrikaner, i ho va fer per perfilar el seu missatge polític. A l´altre costat, l´atracció cap a la Sud-àfrica negra de la seua figura estava garantida pel seu impressionant relat polític. Si Mandela demanava diàleg, si ell era capaç de perdonar, qui no ho podia fer? Al seu missatge i relat polític cal afegir un factor que va ser determinant: el rugbi. Aquest ha estat per excel·lència l´esport nacional del poble Afrikaner, el motiu d´orgull nacional. Sabedors d´això, la Sud-àfrica negra l´havia identificat com l´esport símbol de l´apartheid i havia fet tot el possible per boicotejar a nivell internacional el boicot als Springboks, l´equip de la Sud-àfrica de l´apartheid.

Doncs Mandela, al guanyar les primeres eleccions democràtiques, va lluitar amb èxit perquè la Copa del Món es disputés a Sud-àfrica i un per un va fer seus els jugadors dels Springboks, sobretot a François Pienaar, el seu capità. Mandela es va convertir en un aficionat incondicional, davant la sorpresa i certa indignació del seu poble. Els símbols i banderes racistes del públic, majoritàriament Boër, van anar donant lloc a una progressiva estima per Mandiba, que va tenir el seu punt culminant en el moment del lliurament de la Copa del Mon, que van guanyar els Spring, amb el president corejat per tots els aficionats blancs, lluint la samarreta de l´equip i estrenyent la ma de Pienaar. Va ser la primera vegada que ciutadans blancs i negres compartien un sentiment. És evident que la transició sud-africana cap a la democràcia fou conseqüència en major part de la pressió social, de multitud d´esforços individuals que van fer trontollar el règim totalitari de l´apartheid i que van obligar-lo a buscar una eixida. Però cal atorgar a Mandela el haver escenificat una de les millors eixides possibles que va evitar l´allargament del conflicte i una guerra civil llarga. Costa trobar en els líders polítics del segle XXI aquesta capacitat de lideratge, que implica un grau important d´empatia i un projecte sòlid i a llarg termini.

Accedir a l’article

L´hora de les accions

Macu Gimeno

En la Trobada Internacional Espanya-Àfrica, Dones per un món millor, sorprén que alguns mitjans de comunicació hagen preferit desviar l´atenció cap a les paraules victimistes de l’alcaldessa i a penes hagen prestat atenció als temes abordats per les 500 dones procedents dels àmbits polític, econòmic, cultural i social que s´hi van aplegar a València. Gràcies a la trobada hem confirmat coses que sabíem, com que la igualtat en la majoria dels països de la Unió Europea és només formal, que som lluny d’aconseguir una igualtat real que pose fi a totes les discriminacions que patim. En els països en via de desenvolupament, drets bàsics de la població com l´aigua, l´habitatge, l´accés a l´educació o al treball remunerat són encara inaccessibles per a la majoria. Ser dona en aquests llocs és una càrrega afegida que condiciona la vida des del mateix naixement. Fòrums com el propiciat per aquesta trobada són necessaris per a afavorir el diàleg, la reivindicació, la denúncia. Així i tot, després de sentir tantes veus que denunciaven la falta de fiscalització dels acords i directives internacionals, veig que continuem en el mateix punt de partida. S´han alçat veus per dir que és el moment de les accions, perquè el diàleg no pot ser efectiu si no va acompanyat de mesures necessàries per a eradicar la violència sexual que pateixen moltes dones i xiquetes a Àfrica. S´ha de garantir l´accés a l´educació i la cultura, als béns de producció, l´economia, les finances. Més enllà dels microcrèdits que han ajudat tantes dones a eixir de la pobresa, ara necessiten crèdits per a poder ser empresàries, per a poder accedir a llocs de decisió en el món de la banca i les finances.Calen accions que permeten l’accés de les dones a la sanitat, que eviten les morts a causa de la sida o el part. Cal posar fi al patiment de moltes dones per la fístula ginecològica després de parts complicats. Ha sigut una sort sentir en la trobada les veus de dones amb tanta força, empoderament, saviesa i experiència. Una sort compartir la joia de dones africanes en sentir dir al president del govern espanyol que es compromet a no retallar les assignacions presssupostades per a ajudar Àfrica i les seues dones. Dones per un món millor ens ha apropat les unes i les altres, i ens ha fet ser conscients de la necessitat que les dones accedim a les instàncies on es prenen les decisions més importants, en la política i l´economia. Però sobretot ens ha convençut de la urgència d´actuar. Ara mateix.

Accedir a l’article

Bilingüisme per evitar esforços

Ferran Suay

Si la idea en positiu del bilingüisme és la d’enriquir els membres d´una societat, fent que dominen més d´una llengua, hi ha unes quantes estratègies que —de manera inequívoca— no van en aquesta direcció. Una d´elles és la de mantenir absolutament tots els rètols (vull dir, tots els que no estan escrits exclusivament en castellà) en els dos idiomes, amb total independència del contingut. Mentre que s´entén que pot resultar aclaridor un rètol com ara: Drassanes/Astilleros, resulta completament superflu indicar, com passa, per exemple a l´estació del Cabanyal de València: Direcció Castelló/Dirección Castellón. Quina és la idea que tenen els autors del rètol? Que una persona de llengua inicial castellana, llegint «Direcció Castelló», pot equivocar-se i pensar que això, traduït al seu idioma matern, és «Lavabos de mujeres», per posar un cas?
Des del meu punt de vista, el que fan amb això els perpetradors d´aquest i altres cartells és tractar d´imbècils els possibles lectors. Sense entrar en la ignominiosa i innecessària estratègia colonialista de traduir al castellà els topònims (que hi ha en el mot «Castelló» que el faça impronunciable per a un castellà?), és evident que no cal ser un superdotat intel·lectual per a entendre perfectament el significat de «Direcció», fins i tot quan hi falta la ena final que la convertiria en una paraula netament castellana.
El súmmum de la imbecil·litat d´aquesta estratègia podem trobar-lo al Port de Xàbia/Puerto de Jávea, en un indicador situat a prop de la Llotja/Lonja, que resa: Gasolinera/Gasolinera. Magnífic! Tot un monument a l´estupidesa humana. Així, els valencians hi podem llegir tranquil·lament «Gasolinera», mentre que —per contra— els castellans hi llegiran, amb absoluta comoditat: «Gasolinera». I tots contents!
No tinc cap dubte que les autoritat responsables d´aquestes decisions tan assenyades no pretenen insultar els contribuents de llengua inicial castellana, tot considerant-los severament incapacitats per a entendre paraules que difereixen en una sola lletra de les que ells mateixos emprarien. Ans al contrari, pretenen enviar-los un missatge inequívoc: no cal que feu ni el mínim esforç per conéixer un sol mot de la llengua pròpia d´aquest poble. Ja ens encarregarem nosaltres d´exterminar-la per tal que no us faça cap nosa. Mentrestant, això sí, deixeu-nos que continuem parlant de bilingüisme. Sona tan bé!

Accedir a l’article