Refranys

A la taula i al llit al primer crit

A l’ase que no conegues, no li toques les orelles

Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos.

Amb diners torrons.

Anys i panys

Al gos flac, tot són puces

Bossa buida fa mal só

Caragol trau les banyes que ix el sol

Com més sucre, més dolç.

D’ací a cent anys, tots calbs

D’allò que diguen res, d’allò que veges la mitat

De jutges i d’advocats, no n’hi ha ningú que es puga salvar

De lladre d’un ou, a lladre d’un bou

De metge, foll i poeta, tots tenim una miqueta

Deixa diners als amics, si vols tindre enemics

Després de mort, ni vinya ni hort

Diu el mort al degollat, qui t’ha fet eixe forat?

El ben parlat, és ben mirat

El bon vi, fa bon llatí

El millor cavaller, cau del cavall

Els diners i els collons per a les ocasions.

En un cau de conills, el que fan els pares fan els fills

Fan més soroll dos que criden, que cent que callen

Gos que lladra, no mossega

Hi ha més dies que llonganisses, i més setmanes que botifarres

Hi ha més metges que malalts

Home refranyer gos i malfaener

Joans, Joseps i ases n’hi ha en totes les cases.

Li diu el mort al degollat, -Qui t’ha fet eixe forat?

Mai segones intencions, fan bones conversacions

Mal va el malalt que fa hereu el metge

Menja molt, caga fort i no li tingues por a la mort

Més caga un bou, que cent colometes

Més val un mal acord, que un bon juí

Més val un pren, que dos et donaré

Nits de vi, matins d’aigua

No deixes les sendes velles per les novelles

On no hi ha sang, no es fan botifarres

Ovella que bela, perd el bocí.

Pardal que vola, a la cassola

Poc a poc el coix va a missa

Quan Déu vol, sense núvols plou

Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança.

Qui canta en taula i menja en el llit no té el coneixement complit

Qui en roba gasta massa te el cap de carabassa.

Qui molt parla, molt erra

Qui no té faena, Déu li’n dóna

Qui no vulga pols, que no vaja a l’era

Qui t’ha fet el nas, que et tinga al braç

Sempre plou quan no hi ha escola

Si el pare és músic, el fill ballador

Tot pot ser digué Caliu, menys que una rata faça el seu niu baix la cua d’un gat viu.

Tota pedra fa paret.

Trons del cul, tempestat de merda

Anuncis

És el toreig un art legítim?

Gil-Manuel Hernández i Martí

Professor de Sociología, Universitat de València

La iniciativa legislativa popular presentada en el Parlament català per a prohibir les corregides de bous a Catalunya ha tornat a revifar el debat entre els anomenats «taurins» i «antitaurins». Estos últims sustenten la seua postura en el fet que la correguda de bous és un acte de tortura animal cruel i inadmissible, mentre que els protaurins defensen la tauromàquia afirmant que és un art i una tradició. I la qüestió és que els partidaris de les corregudes de bous tenen raó, però és una raó què, en última instància, se´ls acaba girant en contra.
Efectivament, les corregudes de bous són una manifestació tradicional molt arrelada a la Península Ibèrica. A més a més, són una forma ben singular d´expressió artística, farcida de valors estètics i elements creatius. Dit clar i ras: el toreig és un art. El problema, amb tot, és si es tracta d´un art legítim en els temps que corren.
El toreig és un art i el torero és l´artista, un artista abillat de «llums» que expressa la seua creativitat amb unes ferramentes, uns sabers i unes tècniques lligades al geni de la inspiració. L´acte de creació artística del torero és la faena, articulada en suertes, que li fa al bou brau, la extraordinària força animal del qual ha de doblegar fins la seua mort mitjançant una violència ritual, sagnant i dosificada.
Però, a diferència d´altres artistes, que realitzen la seua obra sobre un suport inanimat (el llenç del pintor, la pedra o ferro de l´escultor, el film del cineasta, el paper de l´escriptor, l´escenari de l´actor o el músic o el mur del graffiter), el torero necessita un ésser viu, el bou de lídia, a fi d´executar la seua obra. Esta precisa, a més, de la imprevisibilitat i el risc inherents a la bravura del bou, el sacrifici ritual del qual culmina amb mutilacions al seu cos vençut, que certifiquen el grau de triomf de l´artista.
El problema és que està creixent una sensibilitat, tant local com global, que soscava els ciments de la legitimitat sobre la qual se sustenta l´art del toreig. No està de més recordar que la legitimitat és sempre variable perquè és aquella qualitat que permet que els pobles i els individus accepten, sense excessiva coerció i de manera provisional, l´autoritat d´una institució encarnada en persones i considerada portadora de valors compartits. I és tot just la legitimitat que fins ara gaudien les corregudes de bous, considerades com a institucions culturals, la que està sent erosionada precisament pel canvi general de sensibilitats i valors.
Efectivament, en un context de globalització accelerada s´estenen diverses sensibilitats responsables del progressiu canvi de legitimitat. D´una banda la cada vegada més arrelada sensibilitat mediambientalista i conservacionista, mare dels moviments ecologistes i de protecció animal; d´altra banda l´expansió d´un humanitarisme pacifista, defensor dels drets humans i dels animals, i totes dues lligades a la creixent influència ètica tant dels grans organismes globals encarregats de vetllar per estos drets, com d´una emergent societat civil global poc amiga de les expressions culturals violentes. Tot plegat va creant el brou de cultiu perquè l´art taurí es veja obertament qüestionat, no tant com a art, sinó com a art legítim, atès que és un art lligat a la celebració de la mort en un context universal que tendeix a exaltar la celebració de la vida.
I ací no són de massa pes els arguments sobre el tarannà més o menys espanyolista de la fiesta nacional, perquè és una pràctica que ultrapassa amb escreix les fronteres espanyoles, ni l´argument de l´excepció cultural o del caràcter de «patrimoni cultural» del toreig artístic, perquè, al remat, allò qüestionat és la compatibilitat d´esta forma d´expressió artística amb els referents ètics i estètics universalistes que van obrint-se pas amb l´avanç de la globalització i donen sentit al propi concepte de patrimoni cultural. En eixe sentit, la desaparició o remodelació de l´art del toreig sols és una qüestió de temps, i només hi ha una possibilitat raonable per a la seua supervivència: conservar l´art taurí però sense el concurs manifest del bou, si és que això és realment possible.

Accedir a l’article

Joan Monleon

Joan Monleon (València, 1936 – València, 28 de desembre de 2009) va ser un actor, cantant i presentador de ràdio i televisió valencià.

Va ser component d’Els Pavesos, grup de música folk format a principi dels anys 1970, del qual en fou l'”anima mater”. Va ser actor en diverses pel·lícules, com ara El Virgo de Vicenteta, El vicari d’Olot o Puta misèria, essent aquesta la seua faceta més prolífica. També va dirigir espectacles, com ara Monleoníssim o Falles al Rialto.

La faceta que més el va popularitzar va ser la de presentador de programes de ràdio i televisió, entre els quals destaca El show de Joan Monleon, a Canal 9, amb el qual va aconseguir un gran èxit d’audiència.

Al novembre del 2008 va rebre un homenatge al festival de cinema Inquiet de Picassent.

Va morir el matí del 28 de desembre de 2009 a l’Hospital 9 d’Octubre de València (l’Horta) d’una afecció cardíaca.

Feliu Ventura

Cantautor de Xàtiva, ha evolucionat cap a un so pop rock acústic on cobren gran importància i elaboració les lletres de les cançons. Ha sigut aclamat pels lectors de la revista Enderrock, i ha guanyat tots els premis en la categoria de Cançó d’autor. Millor Artista, Millor Disc per Alfabets de Futur; Millor Cançó, amb Alacant -per interior-

EL QUE DIUEN ELS ARBRES

Em va agafar les mans
i les posà en la terra
i em cremà per un moment.
“tu vens d´ací, no pots canviar això”.
Ell entenia tot el que deien els arbres,
jo només sentia vent.

Em va alçar contra el cel
per a seure´m als muscles
i esclatà la meua ment.
“jo sóc d´ací, no puc canviar això”.
i vaig entendre tot el que deien els arbres
on només sentia vent.

Hem de fer més
per a avançar més;
si és sostenible
és farà visible.
Des del meu lloc
fins el més remot;
sembrar ací
per a collir allí.
Interpretar un altre repertori:
salvar a pams el propi territori.
Un nou model
un nou poder
per a fer més
no renunciar a res.

Hem de fer un esforç
per a escoltar els arbres
o només quedarà vent!

El pes d´un somriure

Et vaig veure a través de satèl·lits de bruta tenebra
com el croma darrere de l’èxit d´algun reporter

i avui encara em desperte en la nit amb regust de tristesa
que és el puny que et colpeja l´estómac quan ve un mal record

et promet recordar aquell dia com una tempesta
i no escriure el teu nom, amb el dit, en la pols de l´oblit

oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

t´escoltava a través de tertúlies d´alè de vinagre
on mentir és un verb conjugat en honor als diners

per a tu construeixen barreres i murs franquejables
per la fam, el dolor i la por que t´empeny a seguir

et promet una terra fecunda d´olor a ginesta
on fundar el demà i inventar alfabets de futur

estimar que estimant he estimat estimar estimar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

il·lumines el món amb els píxels d’aquesta mirada
que no et poden sostindre els senyors de la guerra i l’horror.

Tu desarmes exèrcits sencers amb el pes d’un somriure
On el pes d’una bala val més que la vida i la mort

et promet recordar aquell dia com una tempesta
on fundar el demà i inventar alfabets de futur

oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

oblidar que estimant he oblidat estimar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i cantar-te que aquesta promesa és més que una cançó

Bloc

Web

Vocabulari en fitxes per temes

L’AVL ha publicat una sèrie de fitxes per temes amb vocabulari bàsic, el podem fer servir per repassar:

  • Activitats Recreatives
  • Astronomia
  • Carnisseria
  • Casa
  • Esports
  • Forn i pastisseries
  • Futbol
  • Instruments musicals
  • Restaurants
  • Xarcuteria
  • Escrutar les factures atentament

    Sal·lus Herrero i Gomar

    Miren bé totes les factures perquè en temps de crisi ens arriben més embolics, més abusos i més malsons. Fa mig any un tènics d´una empresa de gas, -que no sé si és l´unica que hi ha a l´Estat espanyol-, em proposaren ajuntar els rebuts de gas i els de la llum (d’una empresa que no sé si és de monopoli, perquè és la de tota la vida), si ho acceptava, a canvi em descomptarien un tant per cent a la factura per la simplificació; acceptí i els artefactes informàtics i humans d’esta l´empresa de gas m´han jugat una mala passada, puix, a més de la meua casa i factura pròpia, m´assignaren, en adjudicar-me, el pagament d´una factura, impròpia i indeguda, d´una casa a un poble que no tinc cap vincle ni evidentment cap casa, a l´Alcudia de la Ribera; a l´agost, mentre estava de vacances al meu poble, m´arribà una factura de gas que era d´una adreça desconeguda, segurament ni me n´adoní perquè vaig creure que era la factura habitual, i la vaig observar per sobre, també oblidí agafar la llibreta del banc i no ho vaig poder contrastar perquè a l´estiu faig servir la tarjeta… A finals d´agost, se´m posà la mosca darrere l´orella, per primera vegada, quan, des de l´empresa de gas, em citaren a un domicili desconegut, d´una ciutat distinta a la meua, per a fer una revisió de gas en una data determinada i els indiquí que no hi aniria perquè que es tractava d´una errada ja que jo no tenia cap casa allà on m’indicaven; confií que esmenarien l´errada, -com els sol·licití-, una vegada detectada, sense més problemes, però el més de novembre em cobraren dues factures de gas, una la pròpia i correcta i l´altra indeguda i fou llavors quan me n´adoní, fefaentment, de l´errada i de l´abús d´un cobrament fora de lloc; aní al banc per reclamar els diners abans que passaren els quinze dies preceptius; contactí amb l´empresa de gas i en un primer moment em demanaren disculpes i m´aseguraren que em tornarien els diners que m´hagueren cobrat indegudament, i que procedien per donar-me de baixa del contracte de gas que m´havien assignat en un domicili completament alié.
    Un dies més tard m´arriba una carta de l´empresa amb un missatge ambivalent i mosquejant, semblant a les denúncies de Kafka a “El procés” contra les absurdes rutines burocràtiques, per una banda em demanaven excuses per les molèsties que m´havien ocasionat i per l´altra em comunicaven que no observaven cap irregularetat ni cap incidència; els telefoní immediatament, demanant (sempre ho faig) que em posaren amb alguna persona que parlara català-valencià, perquè potser el fet de parlar llengües diferents al País Valencià i a la Comunitat de Madrid, -on té la seu de l´empresa-, provoca més malentesos i és més difícil entendre’s; després d´explicar-los tots els detalls del cas, fil per randa, em respongueren que si volia recobrar el diner -que m´havien cobrat, sense cap dret per fer-ho-, havia de presentar una reclamació, després de donar-me de baixa d´un contracte que jo no havia fet, però que pagava; em telefonaren quatre o cinc vegades, i jo vaig haver de telefonar-ne unes quantes més, abans de donar-me, definitivament, de baixa; arriba el mes de desembre i torne a rebre un avís de correu per carta amb l´”amenaça” que em cobraran la factura del mes de novembre i desembre fins el moment de donar-me “feliçment” de baixa; evidentment aní al banc per notificar que no els pagaren un rebut que no era meu, i que diferenciaren entre el rebut degut i l´indegut perquè corria el risc de restar sense gas a ple hivern quan les temperatures són més gelades. Telefoní, no cal dir-ho, per dir-los que tenien molta barra de voler cobrar una factura errònia i fraudulenta que m’havien afegit per error, inclús després d´haver-los avisat reiterades vegades de la seua errada, que “si això no era cap incidència…”, em comunicaren, que no es podia fer una altra cosa, que havia de pagar el rebut de gas fins la data que em doní de baixa tot i els retards i els errors esmentats més amunt; els indiquí que em semblava impresentable que no esmeraren els seus propis errors de manera automàtica i ràpida i que m´hagueren de fer perdre el temps, el diner i les energies que havia generat la ineficàcia o la desorganització de la seua pròpia empresa. Després d´anar al banc i demanar un extracte de la factura d´agost, -que vaig pagar indegudament-, acabe de telefonar perquè me la tornen, i , per fi,. m´han dit que segurament, en una setmana em tornaran els diners que em cobraren pel “morro; no obstant, m´adverteixen que probablement hi haurà algun retard perquè les vancances de Nadal poden ajornar-ho uns dies més. Tanmateix, encara tinc dubtes perquè m´han fet perdre molt temps que hauria pogut aprofitar de manera més profitosa, agradable i plaentera.
    “Errare humanun est”, (errar és humà), el que és inhumà és la poca sensibilitat que demostren algunes empreses per reconèixer, esmenar i corregir amb celeritat i eficàcia llurs pròpies desídies, que potser són les pròpies d´una societat que no acaba de rutllar com cal. I aquests són símtomes dels nostres xicotets desastres quotidians que passen quasi desapercebuts però que generen més pèrdues d´energia que els forats negres a l´univers quan es xuplen les estrelles. I, de vegades, ni se n´adonem perquè, les preses, la manca de perspicàcia i la confiança en què les coses funcionen normalment bé i les factures que paguem són “adients”, ens poden jugar males pasades. Cal revissar totes les factures, tots els mesos, potser “engorrós”, però és necessari perquè no ens estafen més del compte.

    Accedir a l’article

    El requisit lingüistic

    Vicent Alvarez

    A hores d´ ara, encara l´exigència del coneixement del valencià per accedir a la funció pública continua essent una reivindicació. Malgrat els diferents pronunciament legislatius, i , també, judicials sobre el tema, al cas valencià les coses sembla que encara no estan clares. Val la pena recordar com la possibilitat d´establir aquest requisit, la va resoldre el nostre Tribunal Constitucional, al considerar que l´exigència del coneixement de alguna llengua cooficial no era un fet discriminatori en si, ara bé, aquesta exigència devia de respectar un principi de proporcionalitat, i estar fixada per la necessitat de que el funcionari pugues atendre a la ciutadania a la seua llengua( Sentencia del T.C. 46/91).
    En poques paraules, sempre en funció de la justificació, per tal de que els funcionaris atenguen als ciutadans en la seua llengua, les places a dotar deuen estar afectades per l´ exigència del requisit esmentat de coneixement de la llengua autonòmica. La consequencia més clara d´ aquest pronunciament, es concretaria a les normes de cada autonomia amb llengua especifica pròpia, de forma que aquesta pot i deu preveure el coneixement del idioma, no limitant-lo a ser un mèrit avuluable, sinó un requisit d´accés, la qual cosa, al nostre cas, per evitar la discriminació dels valencians que volen ser atesos en la seua llengua.
    De nou, però, tenim polèmica lingüística, sembla que el nostre govern no ha previst de forma clara una solució al problema, i a la reforma que va discutir-ne al voltant de la funció pública valenciana, no apareix concretada la hipòtesi del requisit. Solament es podria interpretar amb una bona dosi de bona voluntat una possibilitat al final d´ un article, en concret el 50, sempre a voluntat de l´ administració.
    Si no hi ha, doncs, impediments legals, podem interrogar-nos sobre quines poden ser les raons, que ens expliquen aquesta negativa del govern valencià a admetre la reivindicació de sindicats i un sector de la ciutadania. Poden, aleshores, emetre molts comentaris interpretatius, com manca de voluntat, o allò de que «en castellano nos entendemos todos» com deia un diputat autonòmic no fa gaire. El fet, però, el tenim present i ben present, es vol fer una posta al dia de la norma actual, amb la reforma que tenim a la taula ara, i, després del que ha plogut, encara tenim que seguir reivindicant un tema de llengua. Un poquet de mes trellat i mesura! Això és el que caldria, pura i simplement, ajustar-se a fer allò que ja els tribunals han aclarit, fent-ne compatible els drets lingüístic d´ uns i altres. Si es volguera, segurament la llengua deixaria de ser problema.

    Accedir a l’article