Els vents

Origen dels noms dels vents

Introducció

Que els romans van estar a la Península Ibérica i en van deixar pejada és un fet. No descobrim res nou dient això, però el que sí que pot arribar a sorprendre és fins a quins extrems aquesta pejada romana ens és actual. Dos mil anys després!.

El poble romà, com el grec, són pobles mariners. Atesa la seua vocació marinera no és d’estranyar que tingueren devoció pels vents. Perquè el vent, si n’és d’important per a les coses de la terra, la seua rellevància en la mar aplega a la categoria de vital. Ell és qui mana en la mar. Bé està que els antics grecs i romans tingueren un déu que portara cura de la mar, però també se n’adonaren de què era el vent qui menava els vaixells velers i qui ocasionava les tormentes… era doncs de raó, que també tinguera el seu propi deu. Eolo, deu del vent dels antics fou qui moldejà els camins marins per on Ulises viatjà erràticament en busca d’Itaca, i per on Eneas fugí de la vençuda Troia fins arribar a les llunyanes terres de la península Itàlica.

Tanta devoció va fer que cada tipus de vent -perquè cada vent és distint a tots els altres i té una molt marcada personalitat-, tinguera el seu nom. Així va ser que els romans, que havien aprés dels grecs a voler i compendre les tasques marineres, els hi atribuïren senyes d’identitat als vents nomenant-los amb noms propis.

Aquesta nomenclatura eòlica la van dur els mariners romans a Hispània. I ací és va quedar. I avuí, com veurem a continuació, encara s’hi utilitza.

Vent del Nord (Tramuntana)

La paraula tramuntana és una derivació de la veu llatina “transmontanum” que vol dir “de l’altra part de les muntanyes”. Quan els romans veien que el vent venia del nord deien que aquell vent aplegava a Roma des de més enllà de les muntanyes que n’hi ha al nord d’Itàlia, és a dir transmontanum dels Alps.

Vent del Nord-Oest (Mestral)

En la península Itàlica n’hi ha un vent que és el que bufa amb més freqüència, aquest vent és el del nord-oest. Per això els romans a aquell vent que pareixia dominar-ho tot per la seua presència, li van dir magistrale, que vol dir “mestre”, “principal”. D’aquest mot llatí en la península Ibèrica al passar el temps se’n va derivar la paraula mestral.

Vent del Nord-Est (Gregal)

També la paraula gregal és una veu llatina. Els romans es referien al vent que venia de la direcció nord-est com a què venia de Grècia. És a dir, amb les seues paraules: graegale, que ve a dir “referent als grecs”.

Vent de l’Est (Llevant)

El llevant (en valencià) o levante (en castellà) són paraules que totes dues deriven de la denominació que els romans li deien al vent que bufa des de l’Est. La paraula llatina de la qual deriven és de “levante”, que vol dir “aquell que s’alça” fent-hi referència al sol, doncs, és ben sabut que el sol ix per l’Est.

Vent del Sud-Est (Xaloc)

El nom de xaloc en castellá se’n diu “sirocco” que fa referència a la direcció des d’on bufa el vent, que no és l’altra més que Síria, i d’ací, de la paraula Siria ha derivat a “sirocco”. La paraula valenciana xaloc no ve del llatí sinó de l’àrab -tampoc és xicoteta la influencia àrab en la península Ibèrica-, de la paraula shalúq, que vol dir suau o fluix. I és que el xaloc és un vent que té la caractrística de no ser massa consistent, és més prompte un vent feble que no té forces per a esculpir ones de consideració en la mar.

Vent del Sud (Migjorn)

La veu valenciana migjorn té una curiosa etimologia. D’una banda deriva de la paraula italiana “giorno” que significa “dia”, i d’una altra banda, de la paraula valenciana “mig”. Total, que si les ajuntem tindrem que la paraula migjorn vol dir la meitat del dia. Val a dir que en castellà el sud es diu “mediodia”. És a dir que la idea és la mateixa. Això té una explicació. Quan el sol està justament en el sud, és quan la jornada està en la seua mitat.

Vent del Sud-Oest (Llebeig o Garbí)

Aquest vent, el del sud-oest, rep dos noms, segons les comarques es diu llebeig o garbí. La paraula llebeig deriva de la veu llatina “libs” que vol dir “de Líbia”, pequè és d’allí des d’on bufa el vent. El mot garbí ve de la paraula àrab Tarabulus al-Garb que és com es diu la capital de Líbia (Trípoli) en àrab.

Vent de l’Oest (Ponent)

La paraula ponent (o poniente en castellà), ve de la paraula llatina ponente, que vol dir “que es pon”. Aquell que es pon és el sol, clar. És a dir, que el ponent és aquell vent que bufa des d’allí on es pon el sol, i aquell punt cardinal on va a pondre’s cada dia el sol és precisament l’Oest.

About these ads

One Response to Els vents

  1. pitusa escrigué:

    “Baixell” ?????
    Què fort!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

%d bloggers like this: