L´eliminació de la violència cap a les dones

Levante 25.11.09

Macu Gimeno Mengual

Coordinadora de l’àrea de la dona. Intersindical Valenciana

La mort per violència masclista s’ha convertit en la primera causa de mort prematura de les dones i la tercera causa d’ingrés en presó dels agressors. Per cada dona morta, vint-i-una quedaran amb lesions irreversibles. El nombre oficial de dones assassinades en tot el territori de l’Estat és de 65, de les quals 8 han estat al País Valencià. Malgrat l’elevat nombre de mortes, des de l’àrea de la Dona d’Intersindical Valenciana denunciem la falta d’implicació del Govern Valencià en la lluita per l’eradicació, assistència i protecció social de les dones en situació de maltractament. La xarxa assistencial és segurament la més precària de tot l’estat. Els pressuposts de la Generalitat Valenciana per a l’atenció i prevenció de la violència masclista són mínims i no s’han incrementat en els últims anys.
No podem oblidar tampoc l’augment de la prostitució i del tràfic de dones i xiquetes, que ha assolit una magnitud tan gran que la societat no té consciència real d’aquesta. La valenciana és la segona autonomia amb major nombre de dones explotades sexualment, tant en clubs com en els carrers, polígons industriasl i carreteres. Els guanys de les màfies que capten aquestes dones constitueixen el segon negoci a escala mundial, després del tràfic d’armes.
La desigualtat entre sexes és l’origen de la violència cap a les dones, que es manifesta de diferents formes, al si d’una societat patriarcal que continua perpetuant els rols i estereotips sexistes, reforçant els valors de les desigualtats i imposant unes estructures socials i econòmiques, culturals, religioses i jeràrquiques que es reflecteixen en totes les institucions.La mateixa escola contribueix a aquesta discriminació impartint programes de coneixement androcèntrics. Els continguts i publicitat dels mitjans de comunicació ofereixen una imatge de les dones que reprodueixen els estereotips de gènere.
En l’àmbit laboral, les dones continuen patint discriminació en l’accés, la promoció professional i els salaris, que al País Valencià són un 24% més baixos que els dels homes. No hi ha un repartiment equitatiu del treball no remunerat (domèstic i de cura), que continuen sent assumits majoritàriament per les dones, la qual cosa es converteix en un obstacle per a la plena igualtat entre els sexes. Totes aquestes desigualtats constitueixen formes de maltractament cap a les dones. El Govern de l’estat ha de garantir la igualtat de drets, tracte i oportunitats des de les lleis, assegurant el seu compliment per tal que la igualtat siga real.
Respecte al Govern Valencià cal que destine els pressupostos necessaris per a la prevenció, protecció i assistència a les dones en situació de maltractament.
Els governs i les institucions han de fer una rigorosa anàlisi de les causes i prevalença de la violència cap a les dones, buscant fórmules per a una lluita conjunta des de tots els fronts per a eradicar aquesta xacra social. Una acció conjunta i coordinada des de l’administració central i les autonòmiques, perquè només ajuntant esforços aturarem aquesta violència cap a les dones, radicalment incompatible amb el règim de llibertats propi d’una societat igualitària.

Accedir a l’article

Anuncis

Paternitat i política

Levante 24.11.09

Gerard Fullana

Periodista

Ser pare és prendre decisions, fins i tot pel que fa a les lectures que uns i altres entesos et recomanen. Dorm-te, nen (Eduard Estivill) i Omple´m de petons (Carlos González) són dos dels llibres de referència. Bàsicament, Estivill representa el «deixa´l plorar, no l´agafes al bras, que el malcries», mentre que Gonzàlez aposta per «agafa´l sempre que ho demane, et demana afecte». En el fons hi ha un concepció pro i antiroussoniana de l´assumpte: l´ésser humà és o no és bo per naturalesa?
Realment, estem posicionant-nos en la nostra visió de la societat. Estivill proporciona un manual per al qual el sociòleg George Lakoff defineix com a pare estricte, aquell que prepara el seu fill per a una vida difícil, de competència entre persones, on amb esforç i sacrifici una sola persona supera totes les adversitats. Per tant, l´ajuda a un grup desfavorit no té sentit i és contraproduent, perquè es malcria.
D´altra banda, la visió Omple´m de petons està basada en la potenciació de l´afecte, amaga una visió positiva de la humanitat, de confiança i suport entre persones. S´educa amb normes però des de la comprensió, i es prepara al nadó cap a una societat d´interrelacions positives, en la qual la persona que està al teu costat no és sospitosa, els desfavorits no ho són per responsabilitat pròpia i, per tant, s´accepta una relació d´empatia cap a l´altre.Lleó i cadell
Aquestes dues concepcions marquen una línia divisòria entre la visió progressista i conservadora de la vida. El model ve marcat sobretot pel concepte que tenim de la persona que s´asseu al nostre costat: de rivalitat, por i desconfiança o comprensió i empatia.
La mentalitat americana sobre la seguretat social, que enllaça amb la reticència a la política fiscal, n´és un bon exemple. Pels conservadors la cosa està clara: cal deixar plorar els bebès perquè sinó es malcrien, de la mateixa manera que als ciutadans (fills) l´Estat (pares) no els ha d´ajudar potenciant un sistema de seguretat social: aquell que no té assegurança és perquè no s´ho ha guanyat ell mateix, i si li ho donem tot fet es malacostuma i no eixirà de la seua situació. En canvi, aquell que es pot permetre una bona assegurança s´ho ha guanyat amb el seu esforç, i no té per què pagar més impostos per ajudar a cap desfeinat.
Pels progressistes prima la mentalitat protectora. Les persones no són vagues per naturalesa, el sistema genera desigualtats, cal ajudar-les. Si ho fem, aquestes s´integraran al sistema, millorarem tots plegats. Si responem afectuosament als estímuls del nostre fill, aquest desenvoluparà una personalitat més estable, i respondrà afablement en les relacions personals.
Aquesta visió és també fàcilment extrapolable a la política valenciana. La visió estivillista del Govern Camps es fa ben evident en la rotunda política liberal en tant els serveis públics.
El victimisme, la confrontació amb altres territoris i la creació de l´enemic crònic imaginari són també part del discurs. La nostra tasca és precisament posar-nos en moviment i potenciar el paradigma contrari, el del respecte i la comprensió del ciutadà, el de la projecció positiva dels valencians.

Accedir a l’article

Matèria de Bretanya

Carmelina Sanchez-Cutillas (Madrid 1.1.1927 – València 22.2.2009) Cursà els estudis de Filosofia i Lletres i, com escriptora, va repartir la seua atenció entre les obres d’investigació sobre història medieval valenciana i les obres de creació literària: poesia i narració.

Matèria de Bretanya obtingué el Premi Andròmina dins els Premis Octubre del 1975, va aparéixer per primera vegada un any després. No es tracta, cal advertir-ho, d’un llibre de memòries, sinó més aviat d’una col·lecció d’estampes d’infantesa dibuixades i vistes amb una bona dosi de lirisme i d’emoció. Certament un llibre destacat de la literatura valenciana.

Capítols molt breus, senzill de llegir i notes d’humor, el fan un llibre bàsic per als estudiants de valencià de totes les edats.

Els vents

Origen dels noms dels vents

Introducció

Que els romans van estar a la Península Ibérica i en van deixar pejada és un fet. No descobrim res nou dient això, però el que sí que pot arribar a sorprendre és fins a quins extrems aquesta pejada romana ens és actual. Dos mil anys després!.

El poble romà, com el grec, són pobles mariners. Atesa la seua vocació marinera no és d’estranyar que tingueren devoció pels vents. Perquè el vent, si n’és d’important per a les coses de la terra, la seua rellevància en la mar aplega a la categoria de vital. Ell és qui mana en la mar. Bé està que els antics grecs i romans tingueren un déu que portara cura de la mar, però també se n’adonaren de què era el vent qui menava els vaixells velers i qui ocasionava les tormentes… era doncs de raó, que també tinguera el seu propi deu. Eolo, deu del vent dels antics fou qui moldejà els camins marins per on Ulises viatjà erràticament en busca d’Itaca, i per on Eneas fugí de la vençuda Troia fins arribar a les llunyanes terres de la península Itàlica.

Tanta devoció va fer que cada tipus de vent -perquè cada vent és distint a tots els altres i té una molt marcada personalitat-, tinguera el seu nom. Així va ser que els romans, que havien aprés dels grecs a voler i compendre les tasques marineres, els hi atribuïren senyes d’identitat als vents nomenant-los amb noms propis.

Aquesta nomenclatura eòlica la van dur els mariners romans a Hispània. I ací és va quedar. I avuí, com veurem a continuació, encara s’hi utilitza.

Vent del Nord (Tramuntana)

La paraula tramuntana és una derivació de la veu llatina “transmontanum” que vol dir “de l’altra part de les muntanyes”. Quan els romans veien que el vent venia del nord deien que aquell vent aplegava a Roma des de més enllà de les muntanyes que n’hi ha al nord d’Itàlia, és a dir transmontanum dels Alps.

Vent del Nord-Oest (Mestral)

En la península Itàlica n’hi ha un vent que és el que bufa amb més freqüència, aquest vent és el del nord-oest. Per això els romans a aquell vent que pareixia dominar-ho tot per la seua presència, li van dir magistrale, que vol dir “mestre”, “principal”. D’aquest mot llatí en la península Ibèrica al passar el temps se’n va derivar la paraula mestral.

Vent del Nord-Est (Gregal)

També la paraula gregal és una veu llatina. Els romans es referien al vent que venia de la direcció nord-est com a què venia de Grècia. És a dir, amb les seues paraules: graegale, que ve a dir “referent als grecs”.

Vent de l’Est (Llevant)

El llevant (en valencià) o levante (en castellà) són paraules que totes dues deriven de la denominació que els romans li deien al vent que bufa des de l’Est. La paraula llatina de la qual deriven és de “levante”, que vol dir “aquell que s’alça” fent-hi referència al sol, doncs, és ben sabut que el sol ix per l’Est.

Vent del Sud-Est (Xaloc)

El nom de xaloc en castellá se’n diu “sirocco” que fa referència a la direcció des d’on bufa el vent, que no és l’altra més que Síria, i d’ací, de la paraula Siria ha derivat a “sirocco”. La paraula valenciana xaloc no ve del llatí sinó de l’àrab -tampoc és xicoteta la influencia àrab en la península Ibèrica-, de la paraula shalúq, que vol dir suau o fluix. I és que el xaloc és un vent que té la caractrística de no ser massa consistent, és més prompte un vent feble que no té forces per a esculpir ones de consideració en la mar.

Vent del Sud (Migjorn)

La veu valenciana migjorn té una curiosa etimologia. D’una banda deriva de la paraula italiana “giorno” que significa “dia”, i d’una altra banda, de la paraula valenciana “mig”. Total, que si les ajuntem tindrem que la paraula migjorn vol dir la meitat del dia. Val a dir que en castellà el sud es diu “mediodia”. És a dir que la idea és la mateixa. Això té una explicació. Quan el sol està justament en el sud, és quan la jornada està en la seua mitat.

Vent del Sud-Oest (Llebeig o Garbí)

Aquest vent, el del sud-oest, rep dos noms, segons les comarques es diu llebeig o garbí. La paraula llebeig deriva de la veu llatina “libs” que vol dir “de Líbia”, pequè és d’allí des d’on bufa el vent. El mot garbí ve de la paraula àrab Tarabulus al-Garb que és com es diu la capital de Líbia (Trípoli) en àrab.

Vent de l’Oest (Ponent)

La paraula ponent (o poniente en castellà), ve de la paraula llatina ponente, que vol dir “que es pon”. Aquell que es pon és el sol, clar. És a dir, que el ponent és aquell vent que bufa des d’allí on es pon el sol, i aquell punt cardinal on va a pondre’s cada dia el sol és precisament l’Oest.

Plantilles de respostes

ja estan disponibles les plantilles amb les respostes de la prova del mitjà realitzades el 21 de novembre:

Embarbollaments

  • Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat
  • Si un déu diu que en deu deu, diu el que deu i deu el que diu.
  • Si el fa fa de si en el si del pentagrama, no fa de fa, si que fa de si.
  • A mi sí que res em fa si fa sol o si no en fa
  • De genollons codonys collia de genollons collia codonys.
  • Plou poc, però quan plou, plou prou.
  • Qui vull que em vulga no em vol com jo vull que em vulga.
  • Un carro carregat de rocs, corria per la carretera, i el carreter carregat de ràbia li corria darrere.
  • Un pet de pet és un pet i no fem fem.
  • Un plat pla, ple de pebre negre està.
  • Un ric li diu: Roc no sigues ruc que jo no ric.
  • Xe! quin fum fa.

Paraules amb síl·laba tònica diferent al castellà

Hi ha una sèrie de paraules que presenten la síl·laba tònica una posició diferent a la del castellà, la qual cosa pot ocasionar confusions:

Agudes

alfil, ampit, cautxú, ciclop, criquet, elit, fluor, futbol, handbol, handicap, heroi, hoquei, humit, iber, misantrop, Munic, oboé/oboè, oceà, però, poliglot, quilogram, radar, el Tibet, timpà, tiquet, xandall, xassís, xiclet, xofer…

Planes

acne, aeròlit, alvèol, amoníac, atmosfera, cardíac, càstig (castic), conéixer/conèixer, córrer, créixir, demoníac, Èdip, Espàrtac, etíop, intèrfon, leucòcit, lígur, magnetòfon, Marràqueix, medul·la, megàlit, meréixer/merèixer, míssil, omòplat, paréixer/parèixer, policíac, rèptil, témer, termòstat, tèxtil, tórcer, torticoli, Ucraïna, véncer, vertigen, víking, zodíac…

Exdrúixoles

aurèola, Cleòpatra, diòptria, èczema, elèctrode, Etiòpia, Himàlaia, olimpíada, període, pneumònia, rubèola…