Furtius de la historia

tres episodis de la sèrie furtius de la història amb personatges foscos o no ben coneguts.

Berenguer Dalmau: El gran cabut

Pare Gilabert Jofré: Claus d’una fundació

Joan Ivanyez: El Botxí

Anuncis

Per a xuplar-se els dits

Receptes de cuina per a nens i no tan nens

Dèficit democràtic a les escoles

Levante 23/10/2009

Voro Torrijos i Tàrrega

Diuen que sense participació no hi ha democràcia. Doncs això és el que passa en la majoria de les escoles i més encara si ens referim al seu alumnat. Pel que sembla, els discursos i les lleis elaborades per polítics i responsables de l´ensenyament no són suficients per a fer realitat un dret tan bàsic en la dinàmica dels centres educatius. F. Tonucci té molta raó quan afirma que l´escola és un espai dissenyat per a l´alumnat, però on no té capacitat de decidir res, cosa que posa en qüestió l´ideal democràtic de la nostra societat. No és coherent ni possible tractar d´educar en la democràcia sense viure´n cap experiència a l´entorn pròxim.
Tothom afirma que la participació és un element fonamental, però una cosa és el que es diu i una altra el que es fa. El professorat i els equips directius manifesten bones intencions perquè han de presentar unes programacions políticament correctes. Però, en iniciar cada curs, les rutines, els densos currículums i les poques ganes de complicar-se la vida fan que difícilment es materialitzen processos mínimament decents d´implicació en el quefer diari de cada centre. En el fons, no hi ha l´interés suficient, ni tampoc no s´hi posen els mitjans necessaris.
I quins factors dificulten la participació? En principi, la falta de cultura participativa. Si bé, amb la Logse i el context històric i social en què es va desenrotllar, semblava que s´anaven a esborrar els quaranta anys de dictadura franquista, la cosa no fou així. Les contrareformes posteriors han anat minvant les migrades vies que aquella frustrada llei tractava de posar en marxa i han consolidat un dèficit democràtic molt important al si de les nostres escoles.

També cal recordar les condicions en què es troba l´alumnat davant la resta d´estaments i les relacions de poder que han de suportar enfront de pares, mares i professorat. No podem ignorar que els consells escolars estan mancats d´una representativitat equilibrada i democràtica; controlats en última instància per les direccions dels centres, això sí, amb el vistiplau de les autoritats educatives externes i fidels a una determinada línia política marcada pel partit governant de torn.
Aquests òrgans han perdut el sentit democràtic que tenien i s´han convertit en un marc estèril i desprestigiat davant la majoria dels sectors escolars, tot refermant unes condicions estructurals que marquen molt negativament qualsevol intent de participació des de la base.
Tots aquestos elements formen part del currículum que els centres apliquen i que esdevenen fets educatius que l´alumnat interioritza i assimila com a normes socials inevitables. A tot estirar arriben a exercir una participació indirecta, poc creïble des d´un punt de mira democràtic, i frustrant per a aquell alumnat que intenta desenrotllar-ne un mínim, ja que topeta generalment amb la paret de la indiferència i de la impossibilitat.
No obstant això, caldrà plantejar solucions. La participació ha de convertir-se en un ingredient sine qua non de la tasca educativa. Canviar les maneres de pensar i facilitar-ho amb una normativa democràtica que supere l´actual funcionament piramidal.
És fonamental que l´alumnat participe i això significa potenciar sense condicionants l´esperit crític davant el sistema educatiu i la pràctica educativa, els canals de participació, la revisió dels drets i dels deures, etc. I no és possible promoure la participació sense garantir que aquesta s´organitze o que es conforme a romandre passiva fins que interesse posar-la en marxa o que es mantinga en els canals dissenyats des de fora.
Cal potenciar les associacions i els sindicats d´estudiants, com un altre agent educatiu més, perquè estimulen la formació del jovent i l´ajuden a integrar-se en una futura participació política, cada vegada més devaluada. És important que cadascú aprenga a participar i a fer política pròpia, perquè, com diu Joan Fuster: «tota política que no faces tu, serà feta contra tu».

membre d´els verds del país valencià i professor de l´ies carles salvador d´aldaia

Accedir a l’article

Planeta bicicleta

Dos fragments de la sèrie realitzada per a televisió anomedada Planeta Bicicleta. Excursions per rutes de paratges serrans on podem veure paisatges espectaculars.

Gol de Villa Deportivo-Valencia 4.2.2006

Els connectors

Són elements de cohesió textual que cal usar amb mesura i propietat. D’una banda, organitzen i relacionen els paràgrafs i les frases en l’interior del text i, de l’altra, funcionen com a senyals visual que mostren l’estructura de l’escrit. Sovint van al començament de cada paràgrf o frase:

Iniciem

  • abans de tot
  • en primer lloc
  • inicialment
  • per començar
  • prèviament
  • primer
  • primerament
  • d’entrada

avancen

  • a continuació
  • per continuar
  • a més a més
  • a més d’això
  • endemés
  • després
  • en acabat,
  • immediatament
  • més tard
  • per tant
  • seguidament
  • tot seguit
  • en segon lloc
  • al marge d’això
  • al mateix temps

acaben

  • a la fi
  • en conclusió
  • en resum
  • finalment
  • per acabar
  • en darrec lloc
  • en definitiva
  • per últim
  • comptat i debatut
  • en poques paraules

insistixen

  • sobretot
  • amb tot
  • així i tot
  • tot i això
  • no obstant això
  • en referència a
  • alhora
  • ara bé
  • d’altra banda
  • encara més
  • és a dir
  • especialment
  • pel que fa
  • per exemple
  • quant a
  • si més no
  • en altres paraules
  • és important destacar

retrocedixen

  • anteriorment
  • com deia
  • com s’ha dit abans/adés
  • reprenent el tema
  • com s’ha dit més amunt
  • tornant a

generalitzen

  • en general
  • en conjunt
  • en termes generals
  • a grans trets
  • d’alguna manera
  • a curt/llarg termini
  • a la llarga/curta
  • a primera vista
  • en part

Afirmen

  • ben cert
  • ben segur
  • certament
  • efectivament
  • en efecte
  • evidentment
  • fins i tot
  • indubtablement
  • justament
  • no cal dir
  • no cal sinó
  • per descomptat
  • sens dubte
  • clarament
  • òbviament
  • com tothom sap

neguen

  • de cap manera
  • mai no
  • tampoc
  • tanmateix
  • malgrat això

opinen

  • de tota manera
  • al meu parer
  • tal com ho veig
  • personalment
  • des del meu punt de vista
  • segons la meua opinió
  • per part meua
  • com diu
  • citant un altre
  • després de tot

Si fem servir connectors dobles, recordem d’incloure-hi sempre les segones parts. És a dir, si diem d’una banda, hi ha d’haver més avall un d’altra banda, i si diem en primer lloc, que més endavant hi haja en segon lloc.

Un Nobel exemplar(itzant)?

Albert Ferrer Orts

Professor d’Historia de l’Art. Universitat de València

Levante 16/10/09

Potser m’equivoque en aquesta ocasió, al cap i a la fi ho faig tantes vegades…, però el fet que se li haja atorgat a Barack Obama el Premi Nobel de la Pau acaba de sancionar amb lletra imperible en la ment de milions de persones que cal guardonar les espúries expectatives dipositades en un individu, no les iniciatives demostrables de qui es deixa la vida en allò en què ferventment creu per ajudar els més desfavorits o combatre la injustícia. En altres paraules, premiar allò que està per esdevindre (amb l’únic bagatge fefaent de representar l’altra cara de la moneda del seu antecessor) i deixar de costat els mèrits inqüestionables d’altres candidats anònims que potser mai assaboriran el reconeixement internacional és, com mínim, per a replantejar-se moltes coses.
És veritat que tot el que s’escriga i parle sobre el particular pot dur-nos a la demagògia. O siga, a parlar per parlar des d’un punt de vista subjectiu que puga beneficiar determinats interessos a curt termini i veure el got mig ple o mig buit segons el cas. Però el que s’escenificà el 9 d’octubre en el context internacional denota palmàriament la feblesa de la voluntat i el triomf de la incertesa.
Políticament és, sense dubte, un xec en blanc a qui està cridat a ser l’actor principal en la resolució de l’actual crisi mundial (financera, econòmica, social, ideològica, armamentista…). Segurament massa escenaris per a un sol intèrpret que necessitarà de la participació còmplice d’altres actors secundaris en un repart, diguem-ne, a escala planetària. Una càrrega massa pesada que, malgrat les bones intencions que el guió palesa, hom sap que no va a poder suportar ni en aquest mandat ni en un altre si és que, a més de presentar-se a l’envit en 2012, el guanya.
Gran part d’aquest recolzament a les expectatives que abandera Obama, plasmat en la concessió del premi esmentat, estan fonamentades com diem adés en el seu lideratge i en formar part d’un maniqueisme de calaix. A d’allò roín (Bush i tot el que ha representat) se li contraposa la suposada bondat del seu successor; oblidant, per exemple, que als EUA hi ha un percentatge semblant de republicans com de demòcrates o, el que és pitjor encara, l’existència de l’imperialisme nord-americà mane qui mane.
Crec que la comunitat internacional s’equivoca greument en alterar conscientment el valor de les coses i, amb ell, posar en dubte la cultura del compromís, de l’esforç, de la solidaritat… que, a escala humana, hauríem de tindre tots com a una meta, no com a una prebenda. Al remat, quina lectura en faran els més joves?
Moltes són les voltes que li peguem a tot, particularment a l’educació en moments tan crítics com els actuals, tanmateix, què hi ha d’exemplar(itzant) en situacions com aquesta? Com podem explicar-los els docents als nostres alumnes que es pot premiar una expectativa i no una realitat? Quan es celebre el Dia de la Pau quin mèrit tangible podrem adjudicar-li al president de la primera potència del món?
Tot açò em recorda que altres guardonats amb la bicoca sueca ho han estat per això mateix de quedar bé i, a pesar de tindre les mans ben brutes de sang, posar de manifest eixa diplomàcia de baixa exigència que tant dóna que parlar i que tants greujes i injustícies causa. Només cal veure alguns dels premiats i l’oportunitat de rellançar-los a un nivell inabastable que està per damunt del bé i del mal.
Total, igual que l’Església fa els seus propis sants i l’Islam catapulta els seus màrtirs per allò de salvaguardar el dogma, l’Acadèmia Sueca (o siga la societat civil) en fabrica els seus. No fa falta espigolar molt més per adonar-se’n que no hi ha massa diferència entre els uns i l’altra, atés que en tots els casos es necessita tindre referents (per inexplicables que siguen) per adreçar el camí pel què conduir el ramat.
Com referia sàviament José Luis Sampedro, a la pregunta de si Déu existia ell contestava que l´home es crea els seus propis déus. Doncs, això, ja en tenim un de nou.

Accedir a l’article